El testimoni de Gusen

El dissabte 5 de maig de 1945, a les cinc d’una vesprada d’ara fa poc menys de seixanta anys, un oficial i tres soldats nordamericans, un d’ells negre, obrien les portes del camp de concentració de Gusen. Havien arribat en un jeep i s’adreçaren a les files d’homes formades a l’Apellplatz per comunicar-los que eren lliures. Alguns d’ells portaven tancats quatre anys. Quasi mil cinc-cents dies de treballs forçats, de vexacions contínues, de menjar escàs i immund. Quasi mil cinc-cents dies de por. Un temps en el qual havien vist desaparèixer, convertits en fum, familiars, amics, coneguts o, simplement, veïns de llitera. Havien patit tant que molts d’ells es presentaven voluntaris per a rebre una injecció letal que experimentaven els metges al servei dels nazis. Els havien degradat tant que molts d’ells ni tan sols se sentien humans. Entre ells hi havia un bon grapat de republicans espanyols de qui el govern de Franco, mitjançant el ministre d’Exteriors, Serrano Súñer, se n’havia desentés, donant carta blanca als nazis per a què els feren desaparèixer com millor els convinguera. Un d’aquests republicans, Joaquín Mas Catalán, nascut a Cortes de Arenoso, sobrevisqué a la barbàrie. I conservà amb ell un quadern amb les notes que anà prenent al llarg de l’interminable calvari. Una voluntat, la d’esdevenir testimoni, que s’alimentava de les darreres paraules del seu germà, mort en aquell mateix camp de concentració, en les quals li encomanà que contara al món els tràgics successos de Gusen. Després de passar per les mans del germà menor de Joaquín, Francesc Mas, i del fill d’aquest, Xavier, el quadern ha arribat a les de l’escriptor Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956). És aquest qui ha resumit i donat forma literària al document. El resultat és “10.193. Escuma de mar” (Perifèric Edicions. Unes pàgines que potser –després d’alguns anys i tants testimonis- ja no sorprenen. Però que encara resulten necessàries, si més no per seguir covant l’esperança que episodis com aquest mai no es tornen a repetir.

Ressenya de Vicent Usó a El periódico Mediterráneo